Plou a la primavera com quan erem petits,
costa de recordar,
T’enrecordes de quan t’enrecordaves?
Pel maig cada dia un raig.
Sortíes amb la bici, amb la calorada, amb el sol als ulls, (Nen! Espera! No surtis encara! Agafareu una insolació! Cagon la canalla!)
I, al cap d’una estona de no rés, aigua a dojo. Amagats sota la figuera o el balcó de la mosseta que intentavem trobar "sense saber-ho".
Que maco, no. Per posar-se melangios.
I, encara sense veure la mosseta "sense voler", sortia el sol (ella no, és clar). I el baf de la carretera i de les fullaraques feia boira i suor. El cul se’t mullava al seure a la "bici", i els dits patinaven a les manetes dels frens. ALS QUI FRENAVEN.
Un romanticisme espectacular.
I ara plou, però tampoc no hi ha la mosseta ni la bicicleta, i, potser el pitjor de tot, és queja no m’enracordaba. Sembla primavera.
És primavera!!! Plou!!! I, a més, és quart creixent!!
S’ha de sembrar!!
Ara ho recordo!!
La primavera tot ho altera. Espero que això ho recordeu vosaltres també, i en feu ús. Recomanable de debó.
tinc feina, marxo, quan hi ha tempesta es bestià va esberat (Collons, i jo, i sense tempesta) A més, com he dit abans, plou.
Bo, molt bo, prou bo per dir-te de debò , que m’ha agradat molt aquest post tan bo.