Rebut per correu, i ho copio i publico, amb el permís que inclou[@more@]
CATALUNYA, NO T’ADORMIS
Catalunya, no t’adormis,
perquè quan despertaràs
potser t’adonis
que aquells teus bells somnis mai aconseguiràs.
Jo sóc català i voldria
a aquell preguntar
que si podia
impediria
la nostra llengua parlar.
Que quan la sent té maldecap
i li xiulen les orelles
i que està tan enfadat
que ve que ja no sap
si ha perdut bous i esquelles.
A aquell que diu i no enganya
i no es cansa de repetir
que Catalunya és Espanya
posant-hi fort la banya
i que sempre en serà així.
A aquest jo hi diria
que contra la seva voluntat
arribés el dia
que algú el privaria
de la llengua que ha mamat.
I això en la terra seva,
que ell estima tant
igual que jo en la meva
i que sense treva
fa molt temps que ho fan.
El que faria ell faig jo
posar-hi tot el meu coratge,
perquè de debò
jo vull el millor
per fer junts el viatge.
L’enemic el tenim a casa.
Com redimonis s’hi ha ficat?
És tota una amenaça
d’una punxeguda espasa
penjada sobre el cap.
Alguns ens vingueren a vigilar
altres de la misèria fugiren
i aquí varen trobar
el que el seu poble els negà
i que bé es mereixien.
Ja els nostres passats ho digueren
que podria succeir
“que de fora vingueren
i de casa ens tragueren”.
Mai hàgim de patir.
De molt temps és trepitjat
aquet nostre estimat país
per molt cobejat
i alhora envejat
des de Casp el compromís.
El rei Felip cinquè
aquell de l’Onze de Setembre,
mai poder
amb tot el seu saber
anul·lar-nos per sempre.
A aquella nostra burgesia
poc li hem d’agrair
que molt ufana presumia
que una altra llengua bé sabia
parlar, escriure i llegir.
Però el pobret català
analfabet i tossut
va continuar
amb el seu tosc parlar
fent-se el sort, però mai el mut.
I tenim dret a normalitzar
la nostra llengua perseguida
perquè el de demà
tots hem de procurar
que tingui llarga vida.
I ara que s’ha aconseguit
que sigui respectat
alguns fan un fort crit
però deixen a l’oblit
que molt temps fou maltractat.
El català que parlem i hem parlat
no ho fem perquè ens dóna la gana.
És que l’hem mamat
de qui ens ha bressolat
al so d’una sardana.
Malament quan sents a dir
“es que yo soy catalán”
Jo veig que per aquí
mai seguirem el camí
per anar sempre endavant.
El sol fet del naixement
no vol dir ésser català
sinó, que en tot moment
pel nostre fet diferent
la nostra llengua parlar.
A aquest valencià que diu i s’enfada
que ell no és català
que del cap tard diu vesprada,
d’una punyetera vegada
que parli valencià.
Dic a la nostra gent,
que de justícia en tenen set,
que no anirem ,malament
si tenim el calent,
però el i el seny fred.
I aquesta majoria silenciosa
que aplega a tanta gent
i que sembla poca cosa
en serem la més nombrosa
si pleguem de dir sempre amén.
A l’escola, el castellà a Castella
i a Catalunya que sigui el català,
prou de fer córrer l’estrella,
fem una grossa anella
agafant-nos de la mà.
Aquí tothom pot parlar
qualsevol llengua estrangera
perquè haig de recordar
que en un temps se m’imposà
una de forastera.
La Torre de Babel no ha de ser el món
i bé ens podrem comprendre
només que tothom,
ja que tant rucs no som,
l’Esperanto voler aprendre.
Que bonic que això seria
si de dalt decideixen fer
ja que arribaria
que tothom podria
comprendre a l’estranger.
No som sers superiors
ni tampoc dèbils donzelles
del poble dels nostres amors
volem ésser-ne amos i senyors
i lliures com les estrelles.
No som de pedra ni de fang
us ho podeu ben creure
vermella és nostra sang
però ja pots anar xiulant
si la burra no vol beure.
Amb un català que no defalli
en la seva llengua a defensar
que animós treballi,
content canti i balli,
Catalunya no morirà.
Joan Alemany i Oliveres
Banyoles, Pla de l’Estany, juny de 1995
2ª Edició 1997.
PERMESA LA REPRODUCCIÓ
Si ets bon català,
fes-ne fotocòpies
i fes-les circular.
Si no, fes el que et sembli.
